El Cas Santa Mònica: dos problemes, sis raons i una solució
[CdB]
Dos problemes
Imposant la seva decisió de canvi d’orientació del CASM, el Conseller Tresserras ha creat dos problemes, i tots dos son greus. Un afecta al nou projecte Cultura Ciència i Comunicació impulsat per la Conselleria, per la manera arrogant i equivocada en que s’han plantejat els seus fonaments. I l’altre és el que suposaria la desaparició de l’únic Centre d’Art que com a tal existeix a Barcelona, una desaparició que tindria efectes molt negatius pel context cultural i el teixit artístic local, i que agreujaria l’incessant procés de pèrdua d’espais de creació i exhibició que s’ha vingut produint en els darrers anys.
Tot i que arrel de les protestes sorgides des de diferents associacions i plataformes el Conseller s’ha mostrat disposat a rebre a representants del sector, ha quedat palès que no està escoltant els arguments que se li presenten. És inacceptable que la tàctica de la Conselleria -i convé que comencem a dir-ho, també del director del nou projecte Vicens Altaió- sigui la de deixar que passin els dies sense entrar en un veritable diàleg, practicant una vegada més l’estratègia de fets consumats. Aquesta situació reflecteix la debilitat “cultural” de les idees que han donat lloc a la decisió, però també un greu dèficit de “cultura democràtica”. Des de la plataforma Cultura de Base pensem que és l’hora de posar públicament els arguments damunt la taula i exigim ser escoltats.
Tres raons per aturar el nou projecte del Conseller i sotmetre’l a un període de reflexió
1a raó: Tot i les contradiccions i ambigüitats -calculades?- amb les que s’ha explicat el nou projecte Cultura, Ciència i Comunicació, la perspectiva des de la qual s’ha plantejat el canvi d’orientació del Santa Mònica sembla prou clara. El “programa” del Conseller (del qual Vicens Altaió, director del projecte anomenat a dit, n’és en bona mesura un mer instrument) es planteja com a un pont de comunicació entre la institució política i la ciutadania, i la cultura és aquí el material amb el que ve construït. En quina mesura aquest pont pot esdevenir un flux de comunicació de doble direcció és un interrogant. De moment ha quedat clar que el que interessa a la Conselleria és la voluntat de comunicació d’aquesta vers al ciutadà, per a la construcció d’una consciència de cultura nacional que, tal com ha expressat el Conseller, encara es troba en estat precari i “sense garanties”. Però que el nou projecte incorpori a més a més un flux de comunicació en el sentit invers, el de la ciutadania vers a la institució, en el que la ciutadania participi d’aquesta construcció social i cultural i de la seva representació, no queda en absolut garantit. Sense aquest flux de la societat civil vers la institució, les tres “C” del nom del nou projecte (Cultura, Ciència i Comunicació) s’han de substituir per una “P”: la P de “Propaganda”. I és possible que l’equip de gestió del projecte tingui intencions d’atendre aquesta bidireccionalitat. Però no és una qüestió menor el fet de que en aquest cas l’equip de gestió no surt d’un concurs públic entre professionals sinó “posat a dit” com a càrrec de confiança (càrrec polític). Tampoc es pot passar per alt que tot diàleg entre la ciutadania i la institució que la representa i governa necessàriament ha d’incloure una dimensió crítica, que només pot sorgir des d’una autonomia administrativa i una independència intel•lectual. Tal com s’ha endegat el projecte, aquesta independència és impossible. El nou projecte neix completament amputat en les seves possibilitats. I no ve al cas que el director anomenat pugui apel•lar a la seva honestedat personal per contrarestar el problema. El problema hi és. Si s’haguessin fet les coses com cal no hi seria. La manera de resoldre aquest problema és aturar el projecte. I en tot cas, replantejar-lo des de l’inici.
2a raó: La pròpia idea de cultura que dóna peu al nou projecte és equivocada i obsoleta. La cultura no es “fa” des dels despatxos de les administracions públiques. Els exemples del fracàs dels projectes sorgits d’aquesta manera instrumental d’entendre la cultura son ja massa nombrosos com per repetir l’experiència una vegada més. Precisament per la precarietat estructural que pateix la cultura del nostre context no ens podem permetre un nou fracàs. S’ha d’escoltar a la societat civil i als qui treballen en la cultura. S’ha de construir a partir d’allò que s’està fent des de la base. És que potser els nostres governants encara no s’han adonat de que la percepció que es té -aquí i afora- de l’estat de la cultura de Barcelona i de Catalunya és la de una desconnexió total entre la realitat de la producció cultural, amb els seus conflictes i dificultats, i l’autosatisfacció de les campanyes d’imatge que les institucions en promouen? Com pensen resoldre-ho, tapant la precarietat i el malestar dels creadors i dels espais independents amb noves campanyes d’imatge institucionals? La idea instrumental de la cultura que sorgeix de la manca d’interlocució amb la cultura real és un problema en els fonaments del nou projecte. La manera de resoldre aquest problema és aturar el projecte. I en tot cas, replantejar-lo des de l’inici.
3a raó: Des que es va fer pública la decisió del Conseller del canvi d’orientació del CASM hi ha hagut tot un seguit de comunicats de protesta per part de diferents associacions, col•lectius i professionals del sector. També s’ha constituït la plataforma intersectorial Cultura de Base que ha promogut diferents accions i un document ja subscrit per més de 400 professionals. El consens del sector artístic, cultural i creatiu del nostre país en rebutjar el canvi d’orientació és clar. Aquest rebuig no és en absolut arbitrari, i no ve mediat ni instigat per res ni ningú. És fruit del nostre cansament vers la irresponsabilitat de les polítiques culturals que es venen portant a terme des de fa temps. Si aquest rebuig s’està expressant amb més contundència de la que potser la Conselleria s’esperava, només és pel desconeixement i la poca atenció que la Conselleria ha posat a atendre la realitat, els problemes i les necessitats del sector cultural. No dubtem que tant el Conseller Tresserras com Vicens Altaió prefereixen moure’s en cercles que els aplaudeixen el nou projecte -sàpiguen o no de què es tracta- i que els animen a no tirar enrere. I sabem que veuen les protestes del sector com a “sectorials” i sovint no escatimen de qualificar-les fins i tot de “sectàries”. Però s’equivoquen, i cal que siguin conscients de la greu fractura que pot generar la decisió presa. Cada vegada hi ha més noms de professionals que han pres partit i donat la cara denunciant el fons i les maneres del canvi de projecte pel CASM. Què farà Altaió? o millor, què pot fer? Limitar la seva programació als que no s’han manifestat? Buscar d’incorporar a algú dels que sí ho ha fet en contra i esperar que les comprensibles necessitats professionals esquerdin la unitat de la protesta? És un escenari impossible…molt poc desitjable per a qualsevol que l’interessi de veritat la cultura. La manera de resoldre aquest problema és aturar el projecte. I en tot cas, replantejar-lo des de l’inici. (I l’atenció a aquest argument potser no l’hauria de posar tant el Conseller com el mateix Altaió, doncs probablement hauria de ser ell, com a agent cultural i pel bé de l’entorn cultural al que es dedica des de fa anys, el primer qui no hauria d’acceptar que el seu projecte neixi amb el pes d’aquesta fractura).
Tres raons per no acceptar cap fórmula que no sigui la plena continuïtat del Centre d’Art
1a raó: Per comprendre el conflicte generat per la decisió del Conseller, cal tenir en compte l’estat del teixit artístic del nostre context i el lloc que hi ocupa un centre de les característiques de CASM. L’anomenat model kunsthalle és un model de centre d’art que es basa en la seva autonomia administrativa, un enfocament basat en la producció i no la col•lecció, i l’atenció a propostes experimentals, emergents i de investigació. Els centres d’aquesta mena son claus en el teixit artístic de totes les capitals culturals europees. En el context barceloní, el CASM és l’únic centre que ha estat desenvolupant aquesta funció, i cal tenir present que en els darrers anys son molts els espais dedicats a l’art contemporani que han desaparegut, fent cada vegada més problemàtic el gran buit existent entre els espais que mostren els primers passos d’artistes emergents (espais que sovint treballen amb massa precarietat de recursos) i “el” museu MACBA. Per l’interès del desenvolupament cultural del nostre context, i també per no malmetre un teixit de creació artística que al cap i a la fi és el que produeix allò que més tard diferents Conselleries venen com a l’orgull del país i passegen internacionalment, no ens podem permetre perdre un centre que ocupi i desenvolupi aquestes funcions. L’única manera de no crear el problema que sorgiria de la desaparició -ja sigui definitiva, transitòria o parcial- del Centre d’Art és simple: no crear aquest problema.
2a raó: Tots som conscients de que qualsevol projecte cultural que es fa des de les administracions públiques té una dimensió econòmica, i que comporta equilibris complexos en el repartiment d’uns recursos que sempre son escassos. Totes les alternatives que fins ara han estat plantejades per la Conselleria per resoldre el conflicte -o llençar provisionalment la pilota fora de l’àrea- tenen, en clau econòmica, un denominador comú: suposen una despesa molt important. Tancar un centre d’art per transformar-lo en una altre cosa passant per una remodelació arquitectònica, i al mateix temps obrir un nou centre d’art a algun altre lloc passant per una altre remodelació arquitectònica, planteja inevitablement una despesa molt considerable. Evidentment, no estem en contra d’un increment dels recursos destinats a la cultura que pogués cobrir aquest procés. Fa molt de temps que denunciem el greu dèficit de recursos que les diferents administracions dediquen a la cultura, i que reclamem un increment dels percentatges que ens apropi als països del nostre entorn. D’aquest aspecte, però, la Conselleria no n’ha parlat en cap moment, i tenim motius per témer que tot el procés porti a retallades d’altres partides dedicades a la creació que són imprescindibles. Qualsevol retallada que afecti als espais o al suport a projectes de creació, motivada per tot aquest procés, seria insostenible i causaria problemes molt greus al ja precari teixit creatiu local. L’única manera de no tenir que resoldre aquest problema és simple: no crear aquest problema.
3a raó: No es pot segrestar el debat pendent que té l’art entorn les maneres en que s’ha d’articular amb la societat, ni les reflexions entorn com l’art incorpora la noció de recerca i es vincula amb altres sectors i disciplines. Aquest és un debat obert en l’art contemporani, i a la majoria de centres d’art de referència en configura bona part de la seva programació (un aspecte que ja s’havia iniciat al darrer període del CASM, tot i que amb encert clarament millorable). Quan en defensa del nou projecte Tresserres-Altaió s’ha argumentat que l’art hi estarà present “entre altres coses”, i que el programa li estendrà vincles amb altres disciplines com la ciència, etc, el que s’està posant de manifest és la visió estreta i obsoleta que tenen de l’art (i potser també convé començar a mencionar que la “generació” d’artistes que envolta el nou projecte es troba molt allunyada dels debats actuals). Precisament aquesta visió estreta impossibilita que una reflexió d’aquesta mena es faci com a debat artístic. Aquest enfocament ens faria perdre el tren d’un debat necessari i clau del nostre temps, tallant la possibilitat de debatre i experimentar el com i de quina manera un centre d’art s’ha de situar en el context social que l’envolta. És des d’aquest debat des de on s’ha de projectar una identitat de la nostre cultura i del mateix centre, i allà on s’hi podrà construir un lloc propi vinculat al context local i una presència al context internacional. L’única manera de no crear el problema de l’amputació d’aquest debat, derivada de la desaparició -ja sigui definitiva, transitòria o parcial- del Centre d’Art, és simple: no crear aquest problema.
La solució
En adonar-se de les dimensions del conflicte que ell mateix havia generat, els moviments del Conseller Tresserras han estat dirigits a improvisar solucions poc realistes que continuen mostrant el seu desconeixement de la realitat artística i cultural. No és la tasca del sector cultural la de buscar espais institucionals, tot i que podem participar dels diàlegs i aportar opinions vers els emplaçaments que es plantegen per a una futura existència simultània tant del Centre d’Art com del Centre de Cultura, Ciència i Comunicació. Una ciutat com Barcelona s’hauria de poder permetre la coexistència d’aquests dos projectes. Cal però ser realistes i tenir molt presents tant els pressupostos com els terminis en que això es podria obtenir, i més quan sonen temps de crisi.
En qualsevol cas, la solució al conflicte actual és evident. Els arguments son clars i estem disposats a defensar-los i comunicar-los tant com calgui. Només hi ha una solució: aturar el nou projecte del Conseller i sotmetre’l a un període de reflexió, i no acceptar cap fórmula que no sigui la plena continuïtat del Centre d’Art.
Cultura de Base
http://www.culturadebase.net/
(recordem que encara podeu adherir-vos al document de rebuig al tancament del CASM a http://www.culturadebase.net/cassm/index.htm)